Aquest
mes de novembre de 2011 s'ha publicat el primer volum de les memòries
del President de la República Niceto Alcalá-Zamora (Asalto a la
República, enero-abril de 1936), que
forma part de la trilogia que sota el nom de Los diarios
robados del presidente de la Segunda República publica
l'Esfera de los Libros amb edició de Jorge Fernández Coppel. Les
memòries són un dietari de gran importància històrica on
Alcalá-Zamora explica els esdeveniments en temps real i inclou les
reflexions personals sobre la situació política i els seus
protagonistes.
El
manuscrit de les memòries havia desaparegut el 1937 i fins el 2008
es desconeixia on podia estar. La seva història és ben rocambolesca
i posa de manifest una vegada més els camins torturats que busca
l'atzar per a recuperar documents valuosos pel patrimoni cultural, a
més de tornar a posar sobre la taula la polèmica sobre la frontera
entre arxius privats i públics.
Com
expliquen l'editor de les memòries, Fernández Coppel, pilot
d'Ibèria i acadèmic de la Real Academia de la Historia, i el nét
del President, José Alcalá Zamora y Queipo de Llano, les memòries
havien estat dipositades els primers dies de juliol de 1936 en una
oficina del banc Crédit Lyonnais per la muller del President
(Purificación Castillo) junt amb altres objectes de valor de la
família, que, d'acord amb la denúncia que en fa el mateix
Alcalá-Zamora des de l'exili, varen ser robats a instàncies de
Manuel Azaña a principis de 1937. Des de llavors només havien
aparegut en una edició mutilada de 1942.
Finalment,
l'original van sortir a la llum el 2008 quan Mariano Soria Giner (en
posessió dels documents des que el seu pare, soldat de la República,
se'ls havia emportat en acabar la guerra civil) es va posar en
contacte amb Cesar Vidal a la cadena COPE, per tal de vendre'ls. A
través de les gestions de Vidal i Fernández Coppel els documents
van passar a mans de la Brigada de Delitos contra el Patrimonio de la
Guardia Civil, que els va lliurar al Ministeri de Cultura.
A
partir d'aquí hi ha un enfrontament entre el Ministeri i la família
d'Alcala Zamora per la possessió dels documents. El Ministeri
encarrega un informe tècnic i compra als Sòria el material. La
família Alcalá-Zamora, amb qui Fernández Coppel s'havia posat en
contacte, se sent traïda i interposa una denúncia contra el
Ministeri per a recuperar els documents. Tanmateix els documents
ingressen definitivament, el 2010, al Archivo Histórico Nacional
(AHN) des d'on poden ser consultats obertament per qualsevol persona
que en pugui estar interessada.
I
aquí és on podem formular-nos la pregunta: de qui són aquests
documents? Són documents gestats en l'exercici de la funció de
President i per tant s'han de considerar documents públics? O bé,
són documents que pertanyen a l'esfera privada del President perquè
hi ha cartes personals i reflexions escrites no per exigències del
càrrec sino per la pròpia voluntat del president? L'AHN l'ha
considerat un fons personal i està classificat sota aquest epígraf
(es pot consultar la fitxa del fons al Porta de Archivos Españoles:
(http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=2&txt_id_fondo=6320758).
Si es
així, tenien raó els hereters directes d'Alcalá Zamora en reclamar
aquests documents?
Quan
parlem d'alts càrrecs és molt difícil saber la frontera entre
l'esfera personal i la política. De fet, unes memòries s'escriuen
per la voluntat de transcendir i transmetre el propi punt de vista
sobre els esdeveniments. A més no hi ha dubte que des del punt de
vista de patrimoni documental, les memòries són un material valuós
que s'han de posar a disposició de tothom. I el millor lloc per a
assegurar un tractament professional i una accessibilitat oberta és
un arxiu públic donat que una de les seves funcions justament és la
conservació i difusió del patrimoni públic i privat. A més, això
no ha impedit que hi hagués un acord entre l'AHN i la família per
tal d'editar i publicar les memòries amb l'Esfera de los Libros, tal
i com era la seva voluntat inicial.
Queda
una última pregunta; s'havia de pagar per aquest material?. Sembla
que l'estat va comprar el fons per 80.000 € (Alcalá, 2011, 47).
Malgrat que en aquest cas la quantitat no és rellevant si ho
comparem amb les compres fetes pel ministeri en els últims anys (el
fons del fotògraf Agustí Centelles per 700 mil €, el fons de
l'agent literària Carme Balcells per 3 milions €) , la
mercantilització creixent en els temes de patrimoni documental és
molt preocupant. El valor dels documents és objectivament difícil
d'establir i incalculable en termes econòmics, a no ser que es
puguin explotar econòmicament. S'ha de considerar que, habitualment,
l'Administració pública no en pot treure cap rendibilitat
econòmica, i els beneficis de la custòdia s'han de calcular en
termes socials, culturals i de creació de coneixement. Encara és
més greu si tenim en consideració que tots els costos els té
l'estat (els derivats de la conservació dels suports, del tractament
tècnic de descripció i de la difusió).
Alcalá-Zamora,
Niceto. Los diarios
robados del presidente de la Segunda República: Asalto a la
República: enero-abril de 1936.
Prólogo de Juan Pablo Fusi. Epílogo de José Alcalá-Zamora.
Edición de Jorge Fernández-Coppel. Madrid: La esfera de los libros,
2011.
Constela,
Tereixa. “Niceto Alcalá-Zamora, el presidente cronista del 36”.
El País, 16/12/2011
Villar, E. “60000 euros por la memoria de Alcalá-Zamora: cómo se
rescataron los papeles perdidos de «Don Niceto»”. La Razon,
13-12-2008
Riaño,
Peio H. “Los diarios de Alcalá-Zamora, más cerca de Salamanca”.
Público,
17/06/2010.
<http://www.publico.es/culturas/321233/los-diarios-de-alcala-zamora-mas-cerca-de-salamanca>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada