Les Memories de Niceto Alcalà Zamora: tres vegades robades ?

Aquest mes de novembre de 2011 s'ha publicat el primer volum de les memòries del President de la República Niceto Alcalá-Zamora (Asalto a la República, enero-abril de 1936), que forma part de la trilogia que sota el nom de Los diarios robados del presidente de la Segunda República publica l'Esfera de los Libros amb edició de Jorge Fernández Coppel. Les memòries són un dietari de gran importància històrica on Alcalá-Zamora explica els esdeveniments en temps real i inclou les reflexions personals sobre la situació política i els seus protagonistes.

El manuscrit de les memòries havia desaparegut el 1937 i fins el 2008 es desconeixia on podia estar. La seva història és ben rocambolesca i posa de manifest una vegada més els camins torturats que busca l'atzar per a recuperar documents valuosos pel patrimoni cultural, a més de tornar a posar sobre la taula la polèmica sobre la frontera entre arxius privats i públics.

Com expliquen l'editor de les memòries, Fernández Coppel, pilot d'Ibèria i acadèmic de la Real Academia de la Historia, i el nét del President, José Alcalá Zamora y Queipo de Llano, les memòries havien estat dipositades els primers dies de juliol de 1936 en una oficina del banc Crédit Lyonnais per la muller del President (Purificación Castillo) junt amb altres objectes de valor de la família, que, d'acord amb la denúncia que en fa el mateix Alcalá-Zamora des de l'exili, varen ser robats a instàncies de Manuel Azaña a principis de 1937. Des de llavors només havien aparegut en una edició mutilada de 1942.

Finalment, l'original van sortir a la llum el 2008 quan Mariano Soria Giner (en posessió dels documents des que el seu pare, soldat de la República, se'ls havia emportat en acabar la guerra civil) es va posar en contacte amb Cesar Vidal a la cadena COPE, per tal de vendre'ls. A través de les gestions de Vidal i Fernández Coppel els documents van passar a mans de la Brigada de Delitos contra el Patrimonio de la Guardia Civil, que els va lliurar al Ministeri de Cultura.

A partir d'aquí hi ha un enfrontament entre el Ministeri i la família d'Alcala Zamora per la possessió dels documents. El Ministeri encarrega un informe tècnic i compra als Sòria el material. La família Alcalá-Zamora, amb qui Fernández Coppel s'havia posat en contacte, se sent traïda i interposa una denúncia contra el Ministeri per a recuperar els documents. Tanmateix els documents ingressen definitivament, el 2010, al Archivo Histórico Nacional (AHN) des d'on poden ser consultats obertament per qualsevol persona que en pugui estar interessada.

I aquí és on podem formular-nos la pregunta: de qui són aquests documents? Són documents gestats en l'exercici de la funció de President i per tant s'han de considerar documents públics? O bé, són documents que pertanyen a l'esfera privada del President perquè hi ha cartes personals i reflexions escrites no per exigències del càrrec sino per la pròpia voluntat del president? L'AHN l'ha considerat un fons personal i està classificat sota aquest epígraf (es pot consultar la fitxa del fons al Porta de Archivos Españoles: (http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=2&txt_id_fondo=6320758).

Si es així, tenien raó els hereters directes d'Alcalá Zamora en reclamar aquests documents?

Quan parlem d'alts càrrecs és molt difícil saber la frontera entre l'esfera personal i la política. De fet, unes memòries s'escriuen per la voluntat de transcendir i transmetre el propi punt de vista sobre els esdeveniments. A més no hi ha dubte que des del punt de vista de patrimoni documental, les memòries són un material valuós que s'han de posar a disposició de tothom. I el millor lloc per a assegurar un tractament professional i una accessibilitat oberta és un arxiu públic donat que una de les seves funcions justament és la conservació i difusió del patrimoni públic i privat. A més, això no ha impedit que hi hagués un acord entre l'AHN i la família per tal d'editar i publicar les memòries amb l'Esfera de los Libros, tal i com era la seva voluntat inicial.

Queda una última pregunta; s'havia de pagar per aquest material?. Sembla que l'estat va comprar el fons per 80.000 € (Alcalá, 2011, 47). Malgrat que en aquest cas la quantitat no és rellevant si ho comparem amb les compres fetes pel ministeri en els últims anys (el fons del fotògraf Agustí Centelles per 700 mil €, el fons de l'agent literària Carme Balcells per 3 milions €) , la mercantilització creixent en els temes de patrimoni documental és molt preocupant. El valor dels documents és objectivament difícil d'establir i incalculable en termes econòmics, a no ser que es puguin explotar econòmicament. S'ha de considerar que, habitualment, l'Administració pública no en pot treure cap rendibilitat econòmica, i els beneficis de la custòdia s'han de calcular en termes socials, culturals i de creació de coneixement. Encara és més greu si tenim en consideració que tots els costos els té l'estat (els derivats de la conservació dels suports, del tractament tècnic de descripció i de la difusió).

Alcalá-Zamora, Niceto. Los diarios robados del presidente de la Segunda República: Asalto a la República: enero-abril de 1936. Prólogo de Juan Pablo Fusi. Epílogo de José Alcalá-Zamora. Edición de Jorge Fernández-Coppel. Madrid: La esfera de los libros, 2011.

Constela, Tereixa. “Niceto Alcalá-Zamora, el presidente cronista del 36”. El País, 16/12/2011

Villar, E. “60000 euros por la memoria de Alcalá-Zamora: cómo se rescataron los papeles perdidos de «Don Niceto»”. La Razon, 13-12-2008

Riaño, Peio H. “Los diarios de Alcalá-Zamora, más cerca de Salamanca”. Público, 17/06/2010. <http://www.publico.es/culturas/321233/los-diarios-de-alcala-zamora-mas-cerca-de-salamanca>