Els arxius es configuren poc a poc a mida que les institucions o les persones van generant documents que són necessaris per desenvolupar la seva activitat. A partir d'un fenomen de selecció “natural” hi haurà documents que pel camí s'”extingiran” i d'altres que sobreviuran i acabaran formant part dels fons tancats en arxius històrics.
Actualment els arxivers intenten que aquesta selecció es faci amb criteris científics però al llarg del temps la configuració dels arxius s'ha degut a fenòmens molt diversos que van des de la climatologia a la voluntat dels titulars, passant per les guerres i els saquejos. No cal dir que en molts casos ha sobreviscut allò que els productors han volgut conservar sigui pel motiu que sigui (control de la pròpia història, importància històrica) i ha desaparegut allò que no els ha semblat convenient (sigui perquè ho han considerat poc rellevant, o massa personal o perquè ho han volgut amagar).
A continuació reprodueixo un text del llibre El Saqueo de Roma: de cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi d'Alexander Stille (Barcelona: Papel de Liar, 2010), on es descriu un episodi sòrdid d'un dels polítics més esperpèntics i sinistres de l'Europa occidental que modula al seu aire l'aparell legal i administratiu del seu país i també els arxius privats de la premsa italiana. Els tentacles del president Silvio Berlusconi arriben fins a l'extrem de poder decidir quines fotografies es conservaran en els arxius del diari el Corriere della Sera, fent esborrar i, per tant desaparèixer les que no li agraden.
“La prensa domada
No mucho después de que fuera elegido primer ministro en 1994 [es refereix a Silvio Berlusconi], su “asesora de imagen”, Mity Simonetto, se presentó en los archivos fotográficos del Corriere della Sera y solicitó ver todas las fotografías de su cliente. Procedió entonces a seleccionar y eliminar todas las imágenes de Berlusconi que le desagradaban. Así, el mayor periódico de Italia, supuestamente uno de los grandes bastiones del pensamiento independiente en el país, permitió que lo purgaran de toda estampa desfavorecedora del primer ministro.”
El Corriere no era en absoluto un órgano ajeno a la presión política. A principios de los años ochenta, la logia P2 contaba entre sus miembros con el propietario, el editor y el director del periódico, quienes ayudaron a desplazar la línea editorial hacia la derecha. En ocasiones diversas, el Partido Socialista y el Partido Comunista habían ejercido su derecho de veto para cerrar el paso a posibles directores de los que desconfiaban y proponer a otros en su lugar. Pero jamás (salvo bajo el fascismo) una fuerza política había usado el poder hasta el extremo de lograr que un periódico borrase parte de su archivo”
És l'exemple d'un home que es vol construir la seva pròpia biografia i no només és capaç d'intervenir en les notícies que es publiquen sinó també en l'arxiu, que és dipòsit de la memòria futura. I la vergonya d'un diari que és capaç d'accedir a aquesta intervenció. Si Berlusconi ha estat capaç de modular els arxius d'un diari no governamental que no farà amb els arxius presidencials.
Els arxius del diari no tindran aquestes fotografies i per tant no les podran publicar però en l'era d'Internet voler esborrar el passat d'una persona és complicat i per molt que Berlusconi s'esforci aquí hi ha la xarxa per entossudir-se a conservar i difondre el passat d'una persona.
Remei Perpinyà
Remei Perpinyà
Fa anys, a l'inici d'internet, recordo que un tècnic va acotar la imatge que la xarxa és una finestra oberta al món, tot dient: "si, una finestra per la que es pot veure a fora, però també de fora a dins".
ResponEliminaCertament, en aquest interessant article es fa esment de la major dificultat d'amagar coses -també imatges- existint la xarxa, però m'horroritza la idea que tota aquesta informació és a l'abast igualment de qualsevol dictador.