
Pedro Urraca Rendueles, destacat agent franquista, fou una peça clau en la xarxa de policies establerta a França durant la Segona Guerra Mundial i que, comptant amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, es dedicava a localitzar i perseguir les autoritats republicanes exiliades al país veí.
I què té a veure això amb l'arxivística? Doncs força, així com també toca a una de les funcions més importants dels arxius, que és la de servei públic i d'accessibilitat als ciutadans; i m'explico.
D'aquest senyor Urraca no se'n sap gairebé res, ja que el seu historial policial, la seva fulla de serveis, està classificat com a "secret". D'entre les poques coses que se'n saben, hi ha que Pedro Urraca va ser el responsable de la detenció a França de Lluís Companys, però això només s'ha sabut fa cosa d'un mes, quan l'historiador Joaquim Aloy va fer
pública una sèrie de documentació del President de la Generalitat i de la seva esposa, Carme Ballester, que es trobaven al fons de Josep Ester (un anarquista de la resistència francesa), dipositat a l'arxiu de l'
Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam.
El Govern Espanyol alega motius jurídics per a no fer públic l'historial d'Urraca; concretament, la llei mana que els documents que contenen dades personals només es poden fer públics 25 anys després de la mort de la persona (o 50 anys després de l'últim document generat per aquesta persona, si la seva defunció no consta). Se sap que Pedro Urraca va morir el 14 de setembre del 1989 als 85 anys, i per tant el seu historial hauria d'estar a la disposició del ciutadà a partir del 2014. En teoria.
Perquè des del Ministeri d'Exteriors ja s'ha dit que aquesta documentació encara no es farà pública llavors. S'al·lega que als seus arxius no hi consta el certificat de defunció d'Urraca, i per tant cal esperar 50 anys des de l'últim document generat per Urraca, en aquest cas un reconeixement de triennis del 1971. En n'anem, doncs, al 2021. (Podeu llegir la notícia a
El País i a
El Temps)
Aquest cas, que de ben segur no deu ser l'únic, és una mostra de com a certs nivells no s'ha assolit encara la transparència administrativa, i de com des de certes administracions s'utilitzen tendenciosament les lleis de protecció per a escatimar drets al ciutadà. I estic segur que això no passa només en referència al període franquista, ni només a Espanya. I quina responsabilitat tenim els arxivers davant casos com aquest?
M.T.